lunes, 11 de octubre de 2010

Justificacions



A vegades, buscant justificacions de com soc o el que soc, especulo amb sensacions o sentiments que em costen d’articular i em tinc que posar a escriure per desvelar-los. Em costa sovint, trobar el to, un discurs on em senti còmode, per això m’agrada d’utilitzar el recurs de la pintura o el dibuix per allunyar-me un pas del que em resulta cruel per íntim.

La societat estableix uns marges que limiten el terreny de joc i també posa els àrbitres de les jugades. Tinc clar, que les regles son limitades i que després cadascú ha d’elaborar les seves per sobreviure. Sovint dic sense cap vanitat: soc artista, que m’he adonat, que la meva manera de veure les coses no es la més comú. No puc però defugir de jugar amb un sentiment de fracàs per no haver tingut l’èxit que la societat reclama, més que res per una qüestió de qualitat de l’obra i això em puny, així que he recollit tants arguments a favor que es segur que m’enganyo miserablement.

Tinc ma pel dibuix des de petit, es de l’única assignatura que assumia l’obligació de treure’n bona nota. No em resultava senzill donat que el frares tenien la tendència general a considerar el dibuix un complement de les altres notes. Els deu en matemàtiques asseguraven un nou en dibuix encara que no sabessin fer ni una O amb un canut. Als cinc o sis anys, amb un frare de mestre, mig cec, que per acabar d’adobar-ho lluïa ulleres amb vidres negres, vaig aconseguir un excel·lent a base de prémer els colors, ben perfilats amb negre, fins convertir-los quasi en psicodèlics. Així suposava els veia millor. Record que la sensació em va resultar agredolça, sentia com que havia fet trampa. El fet no es anecdòtic si s’hi afegeix un estricte sentit del que està be o malament que tinc, no sé si genètic o per educació.

Ara intento, (no crec que me’n surti) el que no he fet en ma vida, ordenar l’estudi. De fet, em sembla, que el que vull es posar ordre en mi mateix (sospito que tampoc me’n sortiré). Per endreçar primer cal ordenar, que ja sé el que en resulta d’entaforar-ho tot apilat. Sempre he pensat que la neteja es perdre el temps amb nimietats improductives. Ai, la merda que arribes a acumular amb aquest sistema.

Ahir va tocar ordenar dibuixos d’oficina. Pipa, m’ho vaig passar pipa, que els dibuixos d’oficina em roben el cor. Fa alguns anys que conservo els que m’agraden de manera ben rudimentària, el guardo en una carpeta a la feina i d’any en any els porto i deso en altra carpeta a casa. Els guardava amb tot el suport d’on com a bolets broten, sigui dinA3, dinA4, calendari o paper continuo. Tota la tarda em vaig entretenir en retallar i ordenar-los per temes senzills: cares, figures, símbols, guixades, composicions, totes les classificacions que em van semblar i, mentre tant, gaudia al imaginar el que podia fer amb el material que atresorava. Fins aquí tot correcte. Ara be, els dibuixos els retallava d’entre mig del que es el meu treball ordinari d’oficina on abunden els números sols o en operacions de matemàtica elemental: sumes, restes, multiplicacions que a vegades faig a ma per que em dona la gana. En un moment determinat vaig decidir que estaria be de guardar algunes d’aquestes operacions per fer una composició aprofitant les seves característiques grafies. Mes tard vaig decidir guardar també algun paper, que amb les retallades agafaven formes que em resultaves curioses. Després també els noms de persones, també el meu nom que a vegades cal·ligrafio d’esma i també hola, hòstia i d’altres paraules que escric sense pensar, automàticament. Al acabar mirava el terra amb la resta de paper depreciat de tanta purga amb el ressentiment de no intentar fer alguna cosa amb ells.

Direu, que soc un rata i potser es cert, però vull creure que hi ha quelcom més, no tant evident com l’estalvi, en aquest tarannà, que la meva mecànica no es tant producte d’un delit d’aprofitar com la voluntat de dificultar-me la feina. Una voluntat de treure l’obra dels marcs que donen un prestigi afegit com: es que es un oli, o com vaig sentir entre marxants: es sobre un excel·lent paper ph neutre. Fe en que l’obra no necessita de cap altra valor que ella mateixa, intentar no enganyar utilitzant trampes de professional i així ja des de l’Escola de Belles Sant Jordi de Barcelona quant creia que una cosa em sortia fàcil la deixava de fer i sempre he continuat posant entrebancs o seguia una altra via quan, el que feia, no em costava dominar. Horrorosa tria en un mon dominat pel marketing i per això i d’altres detalls que ara no em venen de gust comentar penso que més que buscar em sembla que he fugit de l’èxit, ves a saber perquè, que això si que es un altre tema

jueves, 1 de abril de 2010

Reptar



Soñé que subía ágil por una inmensa pared de piedra aprovechando sus rugosidades como peldaños de escalera.. Cada centímetro de su geometría me pertenecía intima y cubría mis necesidades más perentorias de protección. Quería llegar a la cima que transcurría como una autopista de roca, paralela a la calle urbana de la que huía. No solo buscaba la cálida luz sino también recovecos, hendiduras, grietas perfectas donde dejar mi semilla, donde poseer y asimilar su o mi pertenencia a este devenir, una promesa de plenitud en el inmediato presente y nada más.

Al despertar pensé que sentí como siente un reptil.

domingo, 8 de junio de 2008

Sabiduría


El problema de saber, que muchas veces es intuir que no hay decisión correcta, es que cuando decidir no cuesta, el resultado de la elección no importa.

Me parece que me he liado.

miércoles, 14 de mayo de 2008

Micrometamorfosis




Andando tranquilo por la calle me deshago de grandes palabras en forma de pelotas que caen y quedan quietas sin un bote. No están para dar saltos las palabritas y aunque sean de las felices, se quedaron hace tiempo sin los brincos que repican alegría. Lo cierto es que mientras voy soltando este lastre de letras ando más ligero y lo que es mejor, escueto. A salvo de razones elaboradas celebro, cuando las recuerdo, el nombre justo de las cosas.

Por el forro se me caen los declinados verbos, tanto regulares como irregulares. Son como montoncitos de una tierra sospechosa que se deslizan al caminar hacia el suelo. Una ligereza me eleva hacia la ingravidez. Hasta creo que me salió alguna pluma para el vuelo. Me agarré para que no se me llevara el viento a palabras que ya no entiendo y que repito como un pito.

Llegué muy lejos y a más podría llegar si no fuera por este gorjeo que me apura a trinar no sé qué en el tejado.

Canto y si me deja el gato, picoteo.

He puesto un huevo.

miércoles, 20 de febrero de 2008

No soy


Nadie piensa en mí y esto según la física cuántica implica que no tengo propiedades, no soy. Deberé esperar en este no estado hasta que interaccionen conmigo para definirme, para ser. Mientras, bailo un baile que dibuja dibujos de oficina.

lunes, 21 de enero de 2008

Viajar


Dejémonos de puñetas, viajar fue un impulso del hambre desde el tiempo de las amebas. Tiene huevos andar a pié unas leguas más allá si aquí tenemos la sabana lleno de tiernas y sabrosas gacelas.

Viajar por placer es un desvarío cultural, una mutante deformación de la razón. Viajar por Itaca para enterarse de lo que ya sabemos, que en todas partes cuecen habas. Aunque siempre quedará la bendita necesidad de justificar esta locura con criaturas literarias. Bendito seas Ulises pues sin moverme de casa hice el mismo viaje que tú ideaste inventando mil peripecias para justificarte ante tu señora Pene. Vaya un rollo le metiste.

Aquí vamos a por tabaco y no volvemos.

domingo, 23 de diciembre de 2007

Enmarcar




Vuelvo a casa por navidad, una casa que para existir necesita de las paredes que la conforman. Sin la casa el mundo es demasiado grande.

Todo lo que importa enmarco y distingo subrayando.