Este soy yo pepito ai señor

Llueve

Llueve. Me abate el día. Quedo sentada, pensativa mirando por la ventana al parque.
Cerillo…., le digo, me ensimismo. Si fuera genio pintaría este camino que veo diáfano, si supiera escribir lo describiría con lujo de detalles, porqué lo conozco, sé cual es mi camino. Esta certeza me deprime. Sólo me queda optimismo si olvido.
Cerillo me dice. La imagen no es cierta. No existe camino futuro, son solo suposiciones sin acreditación, pero en el caso de que en realidad existiera, el andar pisa el camino, lo traspasa, lo ignora, lo diluye. ¿Porque hablar de algo que desaparece viviendo?
No, no hay camino.

Justificacions

A vegades, buscant justificacions de com sóc o el que sóc, especulo amb sensacions o sentiments que em costen d’articular i m'he de posar a escriure per desvelar-los. Em costa sovint, trobar el to, un discurs on em senti còmode, per això m’agrada d’utilitzar el recurs de la pintura o el dibuix per allunyar-me un pas de què em resulta cruel per íntim.

La societat estableix uns marges que limiten el terreny de joc i també posa els àrbitres de les jugades. Tinc clar, que les regles són limitades i que després cadascú ha d’elaborar les seves per sobreviure. Sovint dic sense cap vanitat: sóc artista, que m’he adonat, que la meva manera de veure les coses no és la més comuna. No puc però defugir de jugar amb un sentiment de fracàs per no haver tingut l’èxit que la societat reclama, més que res per una qüestió de qualitat de l’obra i això em puny, així que he recollit tants arguments a favor que és segur que m’enganyo miserablement.

Tinc mà pel dibuix des de petit, és de l’única assignatura que assumia l’obligació de treure’n bona nota. No em resultava senzill donat que els frares tenien la tendència general a considerar el dibuix un complement de les altres notes. Els deu en matemàtiques asseguraven un nou en dibuix encara que no sabessin fer ni una O amb un canut. Als cinc o sis anys, amb un frare de mestre, mig cec, que per acabar d’adobar-ho lluïa ulleres amb vidres negres, vaig aconseguir un excel·lent a còpia de prémer els colors, ben perfilats amb negre, fins a convertir-los quasi en psicodèlics. Així, suposava, els veia millor. Record que la sensació em va resultar agredolça, sentia com que havia fet trampa. El fet no és anecdòtic si s’hi afegeix un estricte sentit de què, està bé o malament que tinc, no sé si genètic o per educació.

Ara intento (no crec que me’n surti) el que no he fet en ma vida, ordenar l’estudi. De fet, em sembla, que el que vull és posar ordre en mi mateix (sospito que tampoc me’n sortiré). Per endreçar primer cal ordenar, que ja sé el que en resulta d’entaforar-ho tot apilat. Sempre he pensat que la neteja és perdre el temps amb nimietats improductives. Ai, la merda que arribes a acumular amb aquest sistema.

Ahir va tocar ordenar dibuixos d’oficina. Pipa, m’ho vaig passar pipa, que els dibuixos d’oficina em roben el cor. Fa alguns anys que conservo els que m’agraden de manera ben rudimentària, el guardo en una carpeta a la feina i d’any en any els porto i deso en altra carpeta a casa. Els guardava amb tot el suport d’on com a bolets broten, sigui dinA3, dinA4, calendari o paper continuo. Tota la tarda em vaig entretenir a retallar i ordenar-los per temes senzills: cares, figures, símbols, guixades, composicions, totes les classificacions que em van semblar i, mentrestant, gaudia en imaginar el que podia fer amb el material que atresorava. Fins aquí tot correcte. Ara bé, els dibuixos els retallava d’entremig del meu treball ordinari d’oficina on abunden els números sols o en operacions de matemàtica elemental: sumes, restes, multiplicacions que a vegades faig a mà perquè em dóna la gana. En un moment determinat vaig decidir que estaria bé de guardar algunes d’aquestes operacions per fer una composició aprofitant les seves característiques grafies. Més tard vaig decidir guardar també algun paper, que amb les retallades agafaven formes que em resultaves curioses. Després també els noms de persones, també el meu nom que a vegades cal·ligrafio d’esma i també hola, hòstia i d’altres paraules que escric sense pensar, automàticament. En acabar mirava el terra amb la resta de paper depreciat de tanta purga amb el ressentiment de no intentar fer alguna cosa amb ells.

Direu, que sóc un rata i potser és cert, però vull creure que hi ha quelcom més, no tan evident com l’estalvi, en aquest tarannà, que la meva mecànica no és tant producte d’un delit d’aprofitar com la voluntat de dificultar-me la feina. Una voluntat de treure l’obra dels marcs que donen un prestigi afegit com: és que és un oli, o com vaig sentir entre marxants: és sobre un excel·lent paper ph neutre. Fe en què l’obra no necessita cap altre valor que ella mateixa, intentar no enganyar utilitzant trampes de professional i així ja des de l’Escola de Belles Sant Jordi de Barcelona quant creia que una cosa em sortia fàcil la deixava de fer i sempre he continuat posant entrebancs o seguia una altra via quan, el que feia, no em costava dominar. Horrorosa tria en un món dominat pel màrqueting i per això i d’altres detalls que ara no em vénen de gust comentar penso que més que buscar em sembla que he fugit de l’èxit, vés a saber perquè, que això sí que és un altre tema.

Reptar

Soñé que subía ágil por una inmensa pared de piedra aprovechando sus rugosidades como peldaños de escalera.. Cada centímetro de su geometría me pertenecía intima y cubría mis necesidades más perentorias de protección. Quería llegar a la cima que transcurría como una autopista de roca, paralela a la calle urbana de la que huía. No solo buscaba la cálida luz sino también recovecos, hendiduras, grietas perfectas donde dejar mi semilla, donde poseer y asimilar su o mi pertenencia a este devenir, una promesa de plenitud en el inmediato presente y nada más.

Al despertar pensé que sentí como siente un reptil.

Sabiduría

El problema de saber, que muchas veces es intuir que no hay decisión correcta, es que cuando decidir no cuesta, el resultado de la elección no importa.

Me parece que me he liado.

Micrometamorfosis

Andando tranquilo por la calle me deshago de grandes palabras en forma de pelotas que caen y quedan quietas sin un bote. No están para dar saltos las palabritas y aunque sean de las felices, se quedaron hace tiempo sin los brincos que repican alegría. Lo cierto es que mientras voy soltando este lastre de letras ando más ligero y lo que es mejor, escueto. A salvo de razones elaboradas celebro, cuando las recuerdo, el nombre justo de las cosas.

Por el forro se me caen los declinados verbos, tanto regulares como irregulares. Son como montoncitos de una tierra sospechosa que se deslizan al caminar hacia el suelo. Una ligereza me eleva hacia la ingravidez. Hasta creo que me salió alguna pluma para el vuelo. Me agarré para que no se me llevara el viento a palabras que ya no entiendo y que repito como un pito.

Llegué muy lejos y a más podría llegar si no fuera por este gorjeo que me apura a trinar no sé qué en el tejado.

Canto y si me deja el gato, picoteo.

He puesto un huevo.